Cumul d'historietes a explicar

Ja feia dies que no deiem res i se'ns acumulen anecdotes a explicar! No se si ara sortira tot pero anire explicant com em vagin sortint...


Divendres passat va ser la inauguracio de l'any d'Espanya a Xina (si si, ara que tot el mon comenca a mirar cap a India, Espanya mira a Xina). L'ambaixada convidava als espanyols que estan per aqui, i a tothom que s'hi volgues apuntar, a la presentacio que feia la Fernandez de la Vega a l'Auditori de la ciutat prohibida. Nosaltres hi anavem a anar, pero algu ens va voler enverinar la nit abans i no va poder ser. Be, el fet es que la nit anterior, a un restaurant, ens van portar una sopa amb un gust molt estrany (que posteriorment em va semblar identificar com sabo) i a mi em va fer estar l'endema vomitant (el Xevi no es que tingui l'estomac mes fort eh, es que nomes tastar-la va prendre la sabia decisio de no prendre'n). Pero res, que es veu que a l'esmentat event espanyol van tocar diferents grups musicals, entre ells Amaral, i que va estar tan be...

Que mes? Ah! El Xevi la setmana passada li van demanar que fes una presentacio en angles, davant de tots els xinesos del seu laboratori, sobre la investigacio que porta feta fins ara ! I es veu que va anar molt be. Els xinesos del seu laboratori estan al.lucinats amb ell, perque es el primer estranger que va cada dia alla (els altres normalment opten per treballar des de casa) i a dinar amb ells. Estan molt contents amb ell i, el fet que li demanessin aquesta presentacio/seminari, i que tambe li hagin demanat que formi equip amb uns d'alla en una altra investigacio, ho demostra :)

Unes altres que tambe estan molt contentes amb ell son totes les xineses en general! Comencant per la meva professora de xines (el primer dia el Xevi li va fer dos petons i des de llavors que no em deixa de preguntar per ell...), seguint per les cambreres, les noies que ens creuem pel carrer, les que ens trobem al metro,...i acabant per la seva professora de xines...que no li vol cobrar res per donar-li classe!!! Be, ell ja us explicara millor el seu exit...

Tornant a la meva professora de xines, a banda de compartir amor pel Xevi sembla que compartim sentit de l'humor, i he de dir que m'ho passo molt be fent classe amb ella. Sempre acabem rient molt, i sovint de les diferencies culturals que anem veient que tenim. El primer dia, quan li vaig dir que tenia 24 anys i era nascuda el 15/08/1982, ella, tossuda, vinga a dir-me que tenia 26 anys, perque ella tambe era del 1982 i tenia 26 anys. Jo me la devia mirar amb uns ulls com taronges, perque pensava...com li dic que no sap restar? I ella em mirava d'una manera semblant...o com pensant "aquesta es vol treure anys". Be, el cas es que a Xina, des del moment en que neixes ja es diu que tens 1 any. A mes a mes, quan es l'any nou xines, tothom es suma un any mes..aixi que poden passar coses com que una persona neixi al gener i, a finals de febrer, despres de l'any nou xines, ja diguin que te 2 anys...Curios eh! L'altre xoc cultural va ser amb els dos petons del Xevi, pero la cara que va fer aqui ja era diferent jeje

Be, avui no posare cap foto ni video (potser el Xevi s'anima dema o passat i us posa les fotos d'un temple budista que vam visitar el cap de setmana passat) pero prometem algun contingut audiovisual la setmana vinent. Aquest cap de setmana, en principi, anirem fora de Beijing!! (ja he cobrat el primer mes de sou, ara comencaran els viatgets!!) Per cert, aqui a Xina es cobra el dia 5 del mes seguent! Aqui s'ha d'aprendre a tenir paciencia amb tot...

Aixo de la paciencia ho penso pels matins, quan vaig en metro. En el primer metro que agafo molts cops puc seure i, quan hi entro, es podria dir que el volum de persones que hi ha es raonable. Passades unes 7 parades he de baixar i canviar de linia...Be, doncs aixo ja es una mica sorprenent. Tot som persones intentant entrar a un tram mes estret, que es on hi ha les escales. Baixant-les, ningu corre, perque no es pot, no hi ha lloc, aixi que xino xano tothom va al mateix ritme fins a l'altra linia. Un cop alla, molts senyors amb uniforme, a banda i banda de l'andana, ens fan posar en fila. Quan arriba el tren, aquests mateixos senyors son els encarregats de fer-nos encabir al vago. Es a dir, nosaltres anem entrant, i entrant i entrant i, quan sembla que ja no cap ningu mes, ells apreten al que s'ha quedat mig dins mig fora fins que les portes aconsegueixen tancar. A mi nomes m'ha passat un dia, que vaig ser la ultima a pujar, i va ser ben be aixi. Curios no? Per sort nomes he d'aguantar dues parades mes en aquest estat...i a mes aixo nomes passa a les hores mes puntes (vaja, que si arribo tard a treballar no passa tant jeje).

Be, moltes felicitats als que han arribat fins aqui! Deu ni do el rollete que acabo de clavar... Nomes em falta dir que, qui vulgui venir a visitar-nos, que s'afanyi a demanar tanda! El juliol ja el tenim complet!! Vindran la Carol i l'Albert, i l'Uri i el Pere! :) Gracies nois! Una abracada