Beijing-->Datong-->WuTaiShan (part I)

Aquest cap de setmana, després d’un parell de mesos d’estar per terres xineses, ens hem decidit a sortir de la gran metròpoli. A les 23:30 del divendres sortíem de Beijing amb un tren direcció DaTong, eren 7 hores de viatge, que per sort varem poder-ne dormir 4h.


Sorprenentment varem arribar a DaTong a l’hora que tocava, potser encara tenia el costum, no mal agafat, de pensar que s’arriba a deshora...(gràcies a la nostra amiga Renfe), però resulta que aquí els trens solen ser molt puntuals!
Sortim del tren a corre-cuita, ja que amb mitja hora havíem de comprar els bitllets de tornada de l’endemà i trobar l’estació de busos per agafar-ne un direcció WuTaiShan. Aquí a Xina normalment no pots comprar els bitllets de tren de tornada des de l’origen, per tant, quan arribes al destí t’has d’afanyar a comprar-los, perquè sinó ets pots quedar sense llitera i haver d’anar 7h assentat.


Després de comprar els bitllets (tornàvem estirats ;) ), i ja en busca de l’estació de busos, un taxista ens va dir que ens duria a l’estació de busos de la qual havia de sortir el nostre bus. Resulta que les dues estacions estan separades 300m, com a molt....Ell, ens va passejar una mica, per al cap de 5min arribar a la tan esperada estació de bus!

Entrem al bus...i la primera sensació era: “On ens hem posat?”, un bus petit, tothom bastant comprimit, i amb dos llocs buits al darrera de tot.
Just ens assentem, una dona comença a cridar alguna cosa que no entenem...Resulta que li ve de gust un te. Després de molt cridar una altra dona fa l’esforç de baixar del bus, i omplir-li un pot d’aigua “quasi bullint”, (sort que estava quasi bullint perquè el pot....n’he vist de bruts, però mai tant).
5 minuts més tard arrenquem, per fi! Nosaltres, com he dit, estàvem assentats a l’ultima fila, on hi havia 5 seients, però hi cabien 4 persones i mitja. (Un s’havia de tirar una mica cap endavant perquè tots ben assentats no hi cabíem...)
A l’esquerra teníem dos giris més, jo al mig, la Mireia a la meva dreta i al costat de la Mireia, just a la punta, un nen). Aquest nen, un nen no qualsevol, tenia una cara més aviat indiferent respecte nosaltres...però tot i així, la Mireia va intentar posar en pràctica el seu xinès.


Primer intent fallit: La Mireia el convida a galetes i el nen declina l’oferiment, però no amb gaire simpatia.

Segon intent: La Mireia li intenta dir alguna cosa en xinès que el nen no entén. El nen fa cara com d’enfadat respecte nosaltres.... :|

Tercer fet: Després d’aquests dues primeres aproximacions deduïm que el nen no vol saber res de nosaltres i que més aviat el molestem, així que passem d’ell. (Hi ha d’haver de tot, nens simpàtics i nens no tan simpàtics....). Però en aquest moment l’autobús fa una parada i ens aixequem a donar una volta per estirar les cames. Quan tornem, el nen, que s’havia estirat aprofitant l’espai, li diu a la Mireia que vol seguir estirat. Aquí ja hi havia una mica de “mal humor”, el nen ho va pillar i es va tornar a assentar.

Ultimàtum: Cada cop feia més caloreta i el nen estava inquiet, fins que li va dir a la seva mare si li podia canviar el lloc. (La seva mare es veu aquí en una foto. Porta una armilla color rosa i és la mateix del pot....Diguem que no és prima). En veure això, nosaltres ja estàvem: “JODER...com hi cabrem ara?”.
Per sort, just al costat de la mare, hi havia un monjo budista que va dir que ja es canviava pel nen. (Salvats!). Més tard ens varem enterar que el nen no parlava mandarí, i que per això no ens entenia...(no pas per altre cosa)


Aquí el viatge en bus va prendre un altre color. Com varem poder ens vam comunicar amb el monjo. Ell ens anava explicant el què podia i nosaltres també intentàvem de dir-li alguna cosa. (Jo no entenia gaire....la Mireia se’n sortia bastant millor).
La comunicació costava, però era molt divertit. A més, el monjo, sabia molt més del que ens pensàvem i ens anava sorprenent mica en mica.
Òbviament una part del tema de conversa va ser sobre la religió, i una de les coses que ens va dir, amb certa ironia i gràcia, és que ells, els budistes, anaven a un lloc encara millor que el nostre cel.
Més tard, de cop i volta, de sota la túnica que portava es va treure un mòbil!! Al•lucinant!
Uns km més endavant, mentre xerràvem, ens va ensenyar una espècie de “medalló” que portava penjat al coll, i ens va explicar que a dins hi havia les cendres del seu mestre.


Fet i fet, ja quasi havíem arribat: WuTaiShan (Les cinc muntanyes). És una vall on s’hi concentren molts temples budistes, al voltant de uns 40-50. Queda al mig de la província de Shanxi, i per accedir-hi calen unes 5-6h des de DaTong o 5-6h des de Taiyuan que està més al sud.
Just baixar del bus varem perdre de vista el monjo, perquè un munt de persones ens estaven atabalant per anar a dormir al seu hotel....Al final varem acabar al FoGuoHotel (No està malament).

És increïble la quantitat de temples que hi ha pel voltant, així que és impensable recorre’ls tots.


En varem visitar tres, i després ens vam decidir a pujar caminant al pic DaiLuo, que és un temple que queda just al costat del poble (Taihuai). Per pujar-hi hi ha unes quantes bastantes escales, però des de dalt et quedes ben satisfet!


Després de la baixada, necessitàvem recuperar forces, així que ja tocava sopar. El sopar va ser en un restaurant qualsevol a les 18:00 de la tarda. Quan estàvem acabant el sopar varem entablar conversa amb un Belga que també estava de pas per la vall. Poc després ja varem fer cap al FoGuoHotel, que l’endemà ens esperava una altra jornada intensa!

Continuarà....