Beijing-->Datong-->WuTaiShan (part I)

Aquest cap de setmana, després d’un parell de mesos d’estar per terres xineses, ens hem decidit a sortir de la gran metròpoli. A les 23:30 del divendres sortíem de Beijing amb un tren direcció DaTong, eren 7 hores de viatge, que per sort varem poder-ne dormir 4h.


Sorprenentment varem arribar a DaTong a l’hora que tocava, potser encara tenia el costum, no mal agafat, de pensar que s’arriba a deshora...(gràcies a la nostra amiga Renfe), però resulta que aquí els trens solen ser molt puntuals!
Sortim del tren a corre-cuita, ja que amb mitja hora havíem de comprar els bitllets de tornada de l’endemà i trobar l’estació de busos per agafar-ne un direcció WuTaiShan. Aquí a Xina normalment no pots comprar els bitllets de tren de tornada des de l’origen, per tant, quan arribes al destí t’has d’afanyar a comprar-los, perquè sinó ets pots quedar sense llitera i haver d’anar 7h assentat.


Després de comprar els bitllets (tornàvem estirats ;) ), i ja en busca de l’estació de busos, un taxista ens va dir que ens duria a l’estació de busos de la qual havia de sortir el nostre bus. Resulta que les dues estacions estan separades 300m, com a molt....Ell, ens va passejar una mica, per al cap de 5min arribar a la tan esperada estació de bus!

Entrem al bus...i la primera sensació era: “On ens hem posat?”, un bus petit, tothom bastant comprimit, i amb dos llocs buits al darrera de tot.
Just ens assentem, una dona comença a cridar alguna cosa que no entenem...Resulta que li ve de gust un te. Després de molt cridar una altra dona fa l’esforç de baixar del bus, i omplir-li un pot d’aigua “quasi bullint”, (sort que estava quasi bullint perquè el pot....n’he vist de bruts, però mai tant).
5 minuts més tard arrenquem, per fi! Nosaltres, com he dit, estàvem assentats a l’ultima fila, on hi havia 5 seients, però hi cabien 4 persones i mitja. (Un s’havia de tirar una mica cap endavant perquè tots ben assentats no hi cabíem...)
A l’esquerra teníem dos giris més, jo al mig, la Mireia a la meva dreta i al costat de la Mireia, just a la punta, un nen). Aquest nen, un nen no qualsevol, tenia una cara més aviat indiferent respecte nosaltres...però tot i així, la Mireia va intentar posar en pràctica el seu xinès.


Primer intent fallit: La Mireia el convida a galetes i el nen declina l’oferiment, però no amb gaire simpatia.

Segon intent: La Mireia li intenta dir alguna cosa en xinès que el nen no entén. El nen fa cara com d’enfadat respecte nosaltres.... :|

Tercer fet: Després d’aquests dues primeres aproximacions deduïm que el nen no vol saber res de nosaltres i que més aviat el molestem, així que passem d’ell. (Hi ha d’haver de tot, nens simpàtics i nens no tan simpàtics....). Però en aquest moment l’autobús fa una parada i ens aixequem a donar una volta per estirar les cames. Quan tornem, el nen, que s’havia estirat aprofitant l’espai, li diu a la Mireia que vol seguir estirat. Aquí ja hi havia una mica de “mal humor”, el nen ho va pillar i es va tornar a assentar.

Ultimàtum: Cada cop feia més caloreta i el nen estava inquiet, fins que li va dir a la seva mare si li podia canviar el lloc. (La seva mare es veu aquí en una foto. Porta una armilla color rosa i és la mateix del pot....Diguem que no és prima). En veure això, nosaltres ja estàvem: “JODER...com hi cabrem ara?”.
Per sort, just al costat de la mare, hi havia un monjo budista que va dir que ja es canviava pel nen. (Salvats!). Més tard ens varem enterar que el nen no parlava mandarí, i que per això no ens entenia...(no pas per altre cosa)


Aquí el viatge en bus va prendre un altre color. Com varem poder ens vam comunicar amb el monjo. Ell ens anava explicant el què podia i nosaltres també intentàvem de dir-li alguna cosa. (Jo no entenia gaire....la Mireia se’n sortia bastant millor).
La comunicació costava, però era molt divertit. A més, el monjo, sabia molt més del que ens pensàvem i ens anava sorprenent mica en mica.
Òbviament una part del tema de conversa va ser sobre la religió, i una de les coses que ens va dir, amb certa ironia i gràcia, és que ells, els budistes, anaven a un lloc encara millor que el nostre cel.
Més tard, de cop i volta, de sota la túnica que portava es va treure un mòbil!! Al•lucinant!
Uns km més endavant, mentre xerràvem, ens va ensenyar una espècie de “medalló” que portava penjat al coll, i ens va explicar que a dins hi havia les cendres del seu mestre.


Fet i fet, ja quasi havíem arribat: WuTaiShan (Les cinc muntanyes). És una vall on s’hi concentren molts temples budistes, al voltant de uns 40-50. Queda al mig de la província de Shanxi, i per accedir-hi calen unes 5-6h des de DaTong o 5-6h des de Taiyuan que està més al sud.
Just baixar del bus varem perdre de vista el monjo, perquè un munt de persones ens estaven atabalant per anar a dormir al seu hotel....Al final varem acabar al FoGuoHotel (No està malament).

És increïble la quantitat de temples que hi ha pel voltant, així que és impensable recorre’ls tots.


En varem visitar tres, i després ens vam decidir a pujar caminant al pic DaiLuo, que és un temple que queda just al costat del poble (Taihuai). Per pujar-hi hi ha unes quantes bastantes escales, però des de dalt et quedes ben satisfet!


Després de la baixada, necessitàvem recuperar forces, així que ja tocava sopar. El sopar va ser en un restaurant qualsevol a les 18:00 de la tarda. Quan estàvem acabant el sopar varem entablar conversa amb un Belga que també estava de pas per la vall. Poc després ja varem fer cap al FoGuoHotel, que l’endemà ens esperava una altra jornada intensa!

Continuarà....

Cumul d'historietes a explicar

Ja feia dies que no deiem res i se'ns acumulen anecdotes a explicar! No se si ara sortira tot pero anire explicant com em vagin sortint...


Divendres passat va ser la inauguracio de l'any d'Espanya a Xina (si si, ara que tot el mon comenca a mirar cap a India, Espanya mira a Xina). L'ambaixada convidava als espanyols que estan per aqui, i a tothom que s'hi volgues apuntar, a la presentacio que feia la Fernandez de la Vega a l'Auditori de la ciutat prohibida. Nosaltres hi anavem a anar, pero algu ens va voler enverinar la nit abans i no va poder ser. Be, el fet es que la nit anterior, a un restaurant, ens van portar una sopa amb un gust molt estrany (que posteriorment em va semblar identificar com sabo) i a mi em va fer estar l'endema vomitant (el Xevi no es que tingui l'estomac mes fort eh, es que nomes tastar-la va prendre la sabia decisio de no prendre'n). Pero res, que es veu que a l'esmentat event espanyol van tocar diferents grups musicals, entre ells Amaral, i que va estar tan be...

Que mes? Ah! El Xevi la setmana passada li van demanar que fes una presentacio en angles, davant de tots els xinesos del seu laboratori, sobre la investigacio que porta feta fins ara ! I es veu que va anar molt be. Els xinesos del seu laboratori estan al.lucinats amb ell, perque es el primer estranger que va cada dia alla (els altres normalment opten per treballar des de casa) i a dinar amb ells. Estan molt contents amb ell i, el fet que li demanessin aquesta presentacio/seminari, i que tambe li hagin demanat que formi equip amb uns d'alla en una altra investigacio, ho demostra :)

Unes altres que tambe estan molt contentes amb ell son totes les xineses en general! Comencant per la meva professora de xines (el primer dia el Xevi li va fer dos petons i des de llavors que no em deixa de preguntar per ell...), seguint per les cambreres, les noies que ens creuem pel carrer, les que ens trobem al metro,...i acabant per la seva professora de xines...que no li vol cobrar res per donar-li classe!!! Be, ell ja us explicara millor el seu exit...

Tornant a la meva professora de xines, a banda de compartir amor pel Xevi sembla que compartim sentit de l'humor, i he de dir que m'ho passo molt be fent classe amb ella. Sempre acabem rient molt, i sovint de les diferencies culturals que anem veient que tenim. El primer dia, quan li vaig dir que tenia 24 anys i era nascuda el 15/08/1982, ella, tossuda, vinga a dir-me que tenia 26 anys, perque ella tambe era del 1982 i tenia 26 anys. Jo me la devia mirar amb uns ulls com taronges, perque pensava...com li dic que no sap restar? I ella em mirava d'una manera semblant...o com pensant "aquesta es vol treure anys". Be, el cas es que a Xina, des del moment en que neixes ja es diu que tens 1 any. A mes a mes, quan es l'any nou xines, tothom es suma un any mes..aixi que poden passar coses com que una persona neixi al gener i, a finals de febrer, despres de l'any nou xines, ja diguin que te 2 anys...Curios eh! L'altre xoc cultural va ser amb els dos petons del Xevi, pero la cara que va fer aqui ja era diferent jeje

Be, avui no posare cap foto ni video (potser el Xevi s'anima dema o passat i us posa les fotos d'un temple budista que vam visitar el cap de setmana passat) pero prometem algun contingut audiovisual la setmana vinent. Aquest cap de setmana, en principi, anirem fora de Beijing!! (ja he cobrat el primer mes de sou, ara comencaran els viatgets!!) Per cert, aqui a Xina es cobra el dia 5 del mes seguent! Aqui s'ha d'aprendre a tenir paciencia amb tot...

Aixo de la paciencia ho penso pels matins, quan vaig en metro. En el primer metro que agafo molts cops puc seure i, quan hi entro, es podria dir que el volum de persones que hi ha es raonable. Passades unes 7 parades he de baixar i canviar de linia...Be, doncs aixo ja es una mica sorprenent. Tot som persones intentant entrar a un tram mes estret, que es on hi ha les escales. Baixant-les, ningu corre, perque no es pot, no hi ha lloc, aixi que xino xano tothom va al mateix ritme fins a l'altra linia. Un cop alla, molts senyors amb uniforme, a banda i banda de l'andana, ens fan posar en fila. Quan arriba el tren, aquests mateixos senyors son els encarregats de fer-nos encabir al vago. Es a dir, nosaltres anem entrant, i entrant i entrant i, quan sembla que ja no cap ningu mes, ells apreten al que s'ha quedat mig dins mig fora fins que les portes aconsegueixen tancar. A mi nomes m'ha passat un dia, que vaig ser la ultima a pujar, i va ser ben be aixi. Curios no? Per sort nomes he d'aguantar dues parades mes en aquest estat...i a mes aixo nomes passa a les hores mes puntes (vaja, que si arribo tard a treballar no passa tant jeje).

Be, moltes felicitats als que han arribat fins aqui! Deu ni do el rollete que acabo de clavar... Nomes em falta dir que, qui vulgui venir a visitar-nos, que s'afanyi a demanar tanda! El juliol ja el tenim complet!! Vindran la Carol i l'Albert, i l'Uri i el Pere! :) Gracies nois! Una abracada